DUET DeLisIOSO, DESPRÉS DE TANT TEMPS
8 de maig 2021. El Duo DeLis interpreta R. Schumann, N. Boulanger, A. Piazzola i D. Llorens i Guillaumes a l’Escola “SiFaSol” de Barcelona. Fan dialogar Pedal Crazy (un piano afinat de tal manera que si petges el pedal de l’esquerra canvia l’afinació) amb un violoncel en la bella estrena de l’obra Reflexions, de David Llorens i Guillaumes, composta expressament per aquest piano.
La Irina va ser la primera a conèixer el Sergey. Ell li va explicar el projecte de Crazy Piano i ella s’hi va interessar. Ja fa un any i mig que van començar a planejar del concert, que havia de fer-se abans de la pandèmia. Es va anar posposant. I encara, a l’últim moment el van haver de tornar a posposar un mes…
El Duo DeLis està format per la viol·loncelista Irma Bau i la pianista Irina Veselova. Es van conèixer el 2017, a unes masterclasses que feia Peter Brus a Barcelona. La Irina hi feia de pianista acompanyant, i la Irma s’hi va presentar tocant la Sonata de Cesar Frank. Acabades les masterclasses, la Irina va trucar l’Irma, i li va explicar que sempre havia volgut tocar la Sonata de Frank i no n’havia tingut ocasió. Va dir-li d’assajar-la, de fer algun concert... Van quedar i es van entendre de seguida. Aviat els va sorgir un primer concert com a Duo. Van guanyar el segon premi al Concurs Internacional de Les Corts de Barcelona, el primer als concursos Josep Mirabent, i Magrans de Sitges. Això les va empènyer a més concerts, activitats... S’entenen molt bé i han acabat sent amigues. Després de quatre anys, encara continuen les ganes de fer projectes.
El concert amb ACOUHYB va ser tot un repte per a elles. En David Llorens i Guillaumes (a qui dedicarem un article més endavant) els havia anat enviant la peça a parts, a mesura que l’anava component. Ja abans del confinament, van trobar-se per aclarir dubtes sobre l’obra. “Per part meva, ha estat un treball molt fàcil i molt maco”, em diu ell, quan hi parlo.
Parlem sobre el procés de composició de Reflexions. És la segona peça que compon expressament pel timbre del Crazy Piano. A la primera, Homenatges enigma (aquella no era per piano híbrid sinó per un piano únicament “Crazy”) havia provat com quedarien diferents compositors amb el nou so. A Reflexions ja volia fer alguna cosa més personal, i provar les harmonies que quedarien bé, ara sí, amb un piano híbrid. El subtítol, però, segueix sent Enigmes 2. En Sergey li va donar llibertat absoluta, i el va posar en contacte amb la Irina: “Si us passeu de minutatge, ja farem més concerts”.
Reflexions consta de quatre moviments totalment units. El primer és la introducció del piano híbrid, i és on apareixen tots els temes que es desenvoluparan als altres moviments. “No concebia la part tan llarga però no trobava la manera de fer-hi entrar el violoncel. Al final ho vaig fer a lo bèstia”; així s’inicia el segon moviment. “El timbre “crazy” va bé amb melodies lentes, harmonies obertes... Però jo també volia alguna cosa més canyera”. Anem, doncs, cap al tercer moviment, anomenat “Disputa”, en què el piano acaba marxant de cop, tal com havia entrat el violoncel. L’“Epíleg” compensa el violoncel pel silenci del primer moviment; si inicialment havia fet brillar el piano, aquí s’exploten tots recursos de pizzicato, glissando, harmònics, sul ponte, col legno… que el violoncel permet.
Van haver de trobar-se amb la Irma per provar si les parts difícils del violoncel funcionaven. Amb el Crazy Pedal, però, no van poder assajar-ho fins el dia abans del concert. En David Llorens i Guillaumes no havia escrit a l’obra on volia el timbre crazy “no el tinc a casa i no ho podia provar, a més, això forma part del color que hi vulgui donar l’intèrpret -diu-, em posava en el paper dels compositors antics que componien per orgue o clave, i deixaven que l’artista decidís registre.”
Si bé ho havien parlat abans del confinament, no van poder acabar de quadrar-ho fins que no van tenir el piano acústic híbrid al davant. “Per a mi era una mica estressant -explica la Irina- el concepte del nou piano, entendre com funcionava… En tant poc temps!”.
La sonoritat i la potència d’un piano acústic híbrid són molt diferents. A part, aquest timbre encara no s'ha utilitzat gaire amb altres instruments. Al violoncel li costa trobar l'afinació. A l’Irma se li fa estrany: “El problema d’afinar amb el Crazy Piano és que no sona només una nota; cada nota té diversos centres d’afinació. És complicat trobar la nota que hi encaixi”.
Per falta de temps, el Duo DeLis no es va arriscar a tocar peces d’altres compositors, no pensades per aquest timbre. Els pregunto si podrien associar una paraula amb aquest timbre “És com si fossin records del passat... melancolia, nostàlgia…”.
Al final estan contentes amb el resultat i com va anar l'experiència. Estan d’acord que “va ser una gran experiència estrenar una obra així, i amb un piano tan exclusiu i innovador.” En David també lloa el resultat: “Quan un compositor sent una obra seva interpretada per primera vegada, el normal és que no quedi satisfet del tot. Això ho parlem els compositors entre nosaltres però ningú s’atreveix a dir-ho en públic-. Fa una pausa-. Bé, jo sí. Tu tens la teva idea, un tempo, una expressivitat... al cap, però clar, els intèrprets t’han de donar la seva, que no és la teva. I no surts mai del tot content d’una estrena. En aquest cas ha estat diferent.”
Potser perquè en estrenar l’obra, després de tant temps, “ja no la recordava gaire; entremig havia escrit altres obres”. És el que passa sovint quan escoltes la gravació de la peça que al seu moment no t’havia satisfet, i t’agrada.
“A part d’això, als assajos van anar molt bé. Normalment a l’estrena... Hi ha nervis. Però estava molt relaxat en el sentit que tenia molta confiança en les intèrprets. Ho havien de brodar. Sabia el resultat que donaria -es queda pensatiu-; bé, sí, tenia nervis. Estava una mica insuportable, això ho sap la meva família. Però confiava molt en les intèrprets, i estic molt satisfet de com va anar tot.”
El Duo Delis vol donar a conèixer el Timbre Crazy i provar-lo amb més peces, quan tinguin més temps per assajar-ho. Se’ls ha acudit que hi quedarien bé les peces de Nadia Boulanger. O Txaikovski, diu la Irina, si hagués de tocar piano sol. En tot cas, “tenim més ganes de seguir-lo provant. A veure si tenim més ocasions per poder-lo disfrutar! Val la pena.” Val la pena.
La Irina va ser la primera a conèixer el Sergey. Ell li va explicar el projecte de Crazy Piano i ella s’hi va interessar. Ja fa un any i mig que van començar a planejar del concert, que havia de fer-se abans de la pandèmia. Es va anar posposant. I encara, a l’últim moment el van haver de tornar a posposar un mes…
El Duo DeLis està format per la viol·loncelista Irma Bau i la pianista Irina Veselova. Es van conèixer el 2017, a unes masterclasses que feia Peter Brus a Barcelona. La Irina hi feia de pianista acompanyant, i la Irma s’hi va presentar tocant la Sonata de Cesar Frank. Acabades les masterclasses, la Irina va trucar l’Irma, i li va explicar que sempre havia volgut tocar la Sonata de Frank i no n’havia tingut ocasió. Va dir-li d’assajar-la, de fer algun concert... Van quedar i es van entendre de seguida. Aviat els va sorgir un primer concert com a Duo. Van guanyar el segon premi al Concurs Internacional de Les Corts de Barcelona, el primer als concursos Josep Mirabent, i Magrans de Sitges. Això les va empènyer a més concerts, activitats... S’entenen molt bé i han acabat sent amigues. Després de quatre anys, encara continuen les ganes de fer projectes.
El concert amb ACOUHYB va ser tot un repte per a elles. En David Llorens i Guillaumes (a qui dedicarem un article més endavant) els havia anat enviant la peça a parts, a mesura que l’anava component. Ja abans del confinament, van trobar-se per aclarir dubtes sobre l’obra. “Per part meva, ha estat un treball molt fàcil i molt maco”, em diu ell, quan hi parlo.
Parlem sobre el procés de composició de Reflexions. És la segona peça que compon expressament pel timbre del Crazy Piano. A la primera, Homenatges enigma (aquella no era per piano híbrid sinó per un piano únicament “Crazy”) havia provat com quedarien diferents compositors amb el nou so. A Reflexions ja volia fer alguna cosa més personal, i provar les harmonies que quedarien bé, ara sí, amb un piano híbrid. El subtítol, però, segueix sent Enigmes 2. En Sergey li va donar llibertat absoluta, i el va posar en contacte amb la Irina: “Si us passeu de minutatge, ja farem més concerts”.
Reflexions consta de quatre moviments totalment units. El primer és la introducció del piano híbrid, i és on apareixen tots els temes que es desenvoluparan als altres moviments. “No concebia la part tan llarga però no trobava la manera de fer-hi entrar el violoncel. Al final ho vaig fer a lo bèstia”; així s’inicia el segon moviment. “El timbre “crazy” va bé amb melodies lentes, harmonies obertes... Però jo també volia alguna cosa més canyera”. Anem, doncs, cap al tercer moviment, anomenat “Disputa”, en què el piano acaba marxant de cop, tal com havia entrat el violoncel. L’“Epíleg” compensa el violoncel pel silenci del primer moviment; si inicialment havia fet brillar el piano, aquí s’exploten tots recursos de pizzicato, glissando, harmònics, sul ponte, col legno… que el violoncel permet.
Van haver de trobar-se amb la Irma per provar si les parts difícils del violoncel funcionaven. Amb el Crazy Pedal, però, no van poder assajar-ho fins el dia abans del concert. En David Llorens i Guillaumes no havia escrit a l’obra on volia el timbre crazy “no el tinc a casa i no ho podia provar, a més, això forma part del color que hi vulgui donar l’intèrpret -diu-, em posava en el paper dels compositors antics que componien per orgue o clave, i deixaven que l’artista decidís registre.”
Si bé ho havien parlat abans del confinament, no van poder acabar de quadrar-ho fins que no van tenir el piano acústic híbrid al davant. “Per a mi era una mica estressant -explica la Irina- el concepte del nou piano, entendre com funcionava… En tant poc temps!”.
La sonoritat i la potència d’un piano acústic híbrid són molt diferents. A part, aquest timbre encara no s'ha utilitzat gaire amb altres instruments. Al violoncel li costa trobar l'afinació. A l’Irma se li fa estrany: “El problema d’afinar amb el Crazy Piano és que no sona només una nota; cada nota té diversos centres d’afinació. És complicat trobar la nota que hi encaixi”.
Per falta de temps, el Duo DeLis no es va arriscar a tocar peces d’altres compositors, no pensades per aquest timbre. Els pregunto si podrien associar una paraula amb aquest timbre “És com si fossin records del passat... melancolia, nostàlgia…”.
Al final estan contentes amb el resultat i com va anar l'experiència. Estan d’acord que “va ser una gran experiència estrenar una obra així, i amb un piano tan exclusiu i innovador.” En David també lloa el resultat: “Quan un compositor sent una obra seva interpretada per primera vegada, el normal és que no quedi satisfet del tot. Això ho parlem els compositors entre nosaltres però ningú s’atreveix a dir-ho en públic-. Fa una pausa-. Bé, jo sí. Tu tens la teva idea, un tempo, una expressivitat... al cap, però clar, els intèrprets t’han de donar la seva, que no és la teva. I no surts mai del tot content d’una estrena. En aquest cas ha estat diferent.”
Potser perquè en estrenar l’obra, després de tant temps, “ja no la recordava gaire; entremig havia escrit altres obres”. És el que passa sovint quan escoltes la gravació de la peça que al seu moment no t’havia satisfet, i t’agrada.
“A part d’això, als assajos van anar molt bé. Normalment a l’estrena... Hi ha nervis. Però estava molt relaxat en el sentit que tenia molta confiança en les intèrprets. Ho havien de brodar. Sabia el resultat que donaria -es queda pensatiu-; bé, sí, tenia nervis. Estava una mica insuportable, això ho sap la meva família. Però confiava molt en les intèrprets, i estic molt satisfet de com va anar tot.”
El Duo Delis vol donar a conèixer el Timbre Crazy i provar-lo amb més peces, quan tinguin més temps per assajar-ho. Se’ls ha acudit que hi quedarien bé les peces de Nadia Boulanger. O Txaikovski, diu la Irina, si hagués de tocar piano sol. En tot cas, “tenim més ganes de seguir-lo provant. A veure si tenim més ocasions per poder-lo disfrutar! Val la pena.” Val la pena.
Nadja Bas.
2023 © Tots els drets reservats.
