El pianista Fedor Veselov va interpretar, fa uns mesos, Homenatges Enigma de David Llorens
i Guillaumes, la seva primera obra composta per piano híbrid. Com un regal per als
assistents, la sala es va impregnar d’una vivesa i una llum que Fedor Veselov extreia dels
timbres del nou piano.
En David Llorens i Guillaumes va decidir ser compositor quan, essent encara un estudiant de
piano de vuit anys, va veure les peces petites que Mozart componia als quatre. “Si ell va fer
això als quatre, jo vaig sobrat”. Llavors va emocionar-se amb la pel·lícula Amadeus. Més
endavant, és clar, es va fer compositor.
“Dedicar-se a la composició és difícil, sobretot quan comences a dir que vols cobrar per la
feina.” Això va portar David a trobar, navegant per les xarxes, algú anomenat Sergey Gogolev
que buscava compositors per al seu projecte. S’hi posar en contacte i li va enviar peces. A en
Sergey li van agradar i el va convidar a sentir el so del timbre. Així, en David Llorens i
Guillaumes va esdevenir el primer compositor per ACOUHYB.
El primer concert el va portar a reflexionar sobre quins autors s’enriquirien amb el nou so.
“Hi encaixarien el Debussy més impressionista, l’últim Liszt –quan es va fer capellà i va
compondre música religiosa–, Satie... Sobretot els postromàntics del segle XIX. També la
música minimalista i lleugera de Tiersen i tots els seus seguidors. I alguns compositors de
casa, no en diré els noms perquè alguns ja estan en contacte amb el Sergey i no voldria
aixafar la sorpresa.”
Pel que fa al timbre, “he llegit els altres articles, i estic d’acord amb el que diuen tots els
músics; és un so malencònic, boig, nou, nostàlgic... Però crec que encara no m’han pres la
meva paraula: moviment. Per a mi, el so del piano híbrid és viu, tinc la sensació que mai no
pot estar-se quiet.”
Li pregunto com tradueix aquesta sensació de moviment a les peces. “Amb acords de
quartes i quintes obertes, augmentats, novenes, tempos lents i notes llargues. Es tracta de
donar temps perquè se senti aquest moviment en la vibració. De totes maneres, això no pot
durar tota la peça; és una sort poder canviar el timbre i fer coses més ràpides. En el cas de
l’obra Homenatges enigma, la vaig escriure quan el piano encara no tenia la possibilitat de
canviar el timbre mitjançant el pedal; per això el moviment més ràpid i dissonant està
gairebé tot escrit en el registre greu del piano, on les notes tenen només una corda i el so
“crazy” no és possible.” Cal sentir-ho per entendre-ho. “És curiós perquè, quan ho proves
amb els intèrprets, veus que hi ha llocs on no t’esperaves que el timbre sonés bé i ho fa.
Llavors ho canvies.”

Amb en Fedor Veselov, el pianista intèrpret, es van entendre de seguida. “Li va encantar la
primera obra. Ens hem vist, hem quedat sovint (bé, no tant, no sempre disposem de tot el
temps que voldriem), tenim una visió semblant del que és l’art, com s’ha d’interpretar... A
vegades fins i tot em sorprèn la manera que té d’interpretar. És bonic veure com algú altre
aporta coses sobre la base del que has fet. Naturalment, l’intèrpret ha de posar la seva part
per superar la “fredor” de la partitura. El compositor sovint es perd en harmonies,
ressonàncies, dissonàncies... I és l’intèrpret el que des de fora ha de trobar l’expressivitat. Jo
a vegades passaria d’apuntar dinàmiques, lligadures... I deixaria que les triés l’intèrpret.”
En David ha compost sobretot per a cambres, cobles i orquestra, i ha passat per molts tipus
d’agrupacions i instruments (curiosament, poc pel piano). Homenatges enigma és una peça
composta exclusivament per a un piano híbrid. Té una continuació anomenada Reflexions,
un duet de piano i violoncel, que va ser interpretat pel Duo DeLis el 8 de maig d’aquest
mateix any (a l’article Duet DeLisiós, després de tant temps, l’analitzem més a fons). “A
Reflexions ja no vaig pensar en cap compositor, vaig voler que fos més personal i
experimentar què podia fer jo amb aquest timbre. És bastant diferent de tot el que he
compost. Encara considero que és la meva millor obra, malgrat haver-ne fet d’altres
després.” Podria ser que d’aquí a poc temps sentíssim un trio, compost des de fa temps, que
ha esperat que s’estrenessin les altres dues peces per aparèixer i sumar un instrument més a
les harmonies del timbre “crazy”.
“M’agradaria seguir experimentant amb aquests i nous timbres.” En David proposa sovint
idees al Sergey i aquest el va aconsellant, des del coneixement de la tècnica. “Potser se
m’acudeix d’anar tocant les cordes amb els dits per canviar de sonoritat, i el Sergey em diu:
home, així s’ompliran les cordes de greix i s’occidaran! Bé, és un exemple, això ja es feia fa
temps, però il·lustra la idea”.
David Llorens i Guillaumes defineix el seu estil com a eclèctic. “Soc de formació clàssica i
m’encanta, des que vaig descobrir Mozart. Ara ja no el prenc tant com a referent i m’atrau
també la música impressionista, la del segle XX i la contemporània. Potser per rebel·lió amb
la família vaig anar passant de Stravinski a Ligeti, Stockhausen ... Per altra banda, escolto
molta música moderna, rock, heavy metal, rock català... A l’obra Reflexions, per exemple, hi
ha un passatge molt heavy metal. Confesso que m’agradaven molt grups com Metallica i
Guns and roses. Bé, Guns and roses només fins que vaig veure com era el seu directe.”
“Quan componc soc més cerebral que sentimental. No m’imagino ni el camp verd amb
floretes ni l’escena terrorífica. Després pot ser que et vinguin algunes imatges, però
començo sent cerebral. El meu procés de composició és començar buscant sonoritats.
Esborro més que no escric, vaig tancant coses. Fins que hi ha un moment en què la peça se
m’endú i m’oblido de la resta. Llavors he de posar-me alarmes per no oblidar-me de la vida
quotidiana. En aquest moment, mana l’obra i no jo.”

Homenatges enigma s’anomena així perquè està inspirada en diversos compositors que, per
en David, encaixen molt amb el timbre. “És l’obra menys personal que tinc perquè sempre
recorda algú altre... Algunes parts poden arribar a ser un plagi”. Li pregunto quins són els
compositors, i destaca que la segona part del nom és “enigma”. No me’ls pot dir. “De fet,
vam fer un joc per Facebook on penjàvem fragments i la gent havia d’intentar encertar. Va
ser curiós, perquè sovint deien autors que no eren el que tenia en ment, i descobria que
haurien pogut encaixar, també. De totes maneres, no va tenir gaire èxit.”
Arran de l’anècdota del Facebook, li pregunto pel món de la música actual. “Està perdut.
Tenim molta música popular, electrònica i independent de poc nivell; tot està prefabricat i
repeteix unes mateixes estructures, i per tant, tot sona igual. I els que lluiten per una música
contemporània innovadora, potser vertiginosa, estan en un racó i no tenen projecció. Fins i
tot aquí hi ha obres bones i d’altres que sonen fatal; com en una exposició de pintura, no
tots els gargots estan ben fets. I la música clàssica té un públic amb mitjana d’edat molt
elevada, i aviat es quedarà sense. Penso que s’hauria d’acabar amb el “carquisme” dels
concerts. Aquesta aura d’efemèride de les grans sales no és visual; els músics surten mudats
i amb cara d’amargats, sempre interpretant les mateixes obres dels mateixos compositors.
Penso que fa falta una posada en escena més moderna, amb llums i fum per atrapar
l’espectador, i que es pugui anar a veure un concert de manera més distesa. Potser, fins i tot,
prenent una copa mentre escoltes la música.”
Aquest és el context on s’intenta obrir pas el projecte d’ACOUHYB. “Crec que serà difícil
perquè avui dia el que funciona és l’electrònic. A mi el que m’agrada és l’acústic. Una cosa és
tocar instrument i l’altra que l’ordinador et busqui la música. Em va agradar molt la idea de
buscar amb acústic la sonoritat nova. M’encanta però va a contracorrent.” O potser perquè
hi va, ens agrada. “Encara està en procés de fer-se; és molt nou. A vegades, amb el Sergey
parlem, buscant noves possibilitats de timbre. Ell sempre va per davant del que has pensat.
És un projecte amb molt marge d’evolució, encara viu i en construcció.” El projecte
ACOUHYB té la vivesa d’un dinamisme sempre amb un peu a contracorrent: tot un remolí

acústic.