El dijous 24 de febrer de 2022, el pianista i compositor Jorge Romero va acolorir una de les sales de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts amb Schumann, Debussy i Ginastera.
Jorge Romero va estudiar a Còrdova, els Estats Units i França per a ser pianista i compositor, va estar ensenyant música a Argentina i ara resideix a París com a intèrpret, compositor i pedagog. La setmana del 24 de febrer visitava per primera vegada Barcelona, on va venir per a fer un concert amb el piano híbrid del projecte ACOUHYB.
Ell i Sergey es coneixen fa diversos anys. Sergey afina el seu piano regularment: “El seu treball és excel·lent. Em va començar a explicar els seus experiments d'acústica i que començava a experimentar amb el pedal. Em va interessar”, fa Romero, una setmana després, en una entrevista. Després d'escoltar diverses gravacions del nou so, Jorge Romero va venir a fer un concert.
“Vaig provar el piano menys de 24 hores abans del concert. Va ser la tarda anterior, després que Sergey el preparés. Me l’esperava així per les gravacions que n’havia sentit, però em va sorprendre igualment; un músic té a l’oïda interna la imatge d’allò a què està acostumat, i aquest piano era diferent. Havia de trobar una manera d'adaptar-me a l’altre tipus de so.”
“Vaig trobar dues opcions amb el pedal: una, donar un nou timbre a una secció completa (com amb el començament de Voiles de Debussy), i una altra és la que Sergey anomena, em sembla, superposició de capes tímbriques. Aquesta segona es pot aplicar en passatges amb dues capes superposades, com l’inici de La cathédrale engloutie de Debussy. Em va permetre jugar amb els colors.”
El procés d'adaptació va ser complex: “ no només em va costar adaptar-me al timbre del piano, sinó també al volum diferent; en treballar amb una corda, vaig haver de buscar un altre tipus de control a nivell dinàmic (pianos, fortes, crescendos…)”.
Un cop familiaritzat amb el so i el volum, “el segon pas va ser triar en quines obres i en quins passatges podia fer servir el pedal. En molts casos l'havia planejat bé, però en alguns vaig haver de canviar. La primera peça que vaig provar en el piano híbrid va ser Eintritt de Schumann, amb la qual començaria en concert. És la primera part d'Escenes del bosc, en què Schumann s’endinsa en la frondositat per passejar-hi.” Així ho va fer, també, Jorge Romero. “Vaig començar a provar. Tenia la idea que per l'estil (romàntic) de Schumann, em seria més difícil trobar fragments pel pedal en ell que en els altres compositors. I em va sorprendre veure que quedava molt bé en una obra tan delicada com Vogel als Prophet. Crec que va acabar sent on més vaig fer servir el pedal, perquè el vaig associar al tema principal i em va agradar.”
El repertori escollit va ser aquest per dos motius: “volia pensar en el piano i en el públic. Vaig considerar que havia de partir d'un programa ben encadenat, i que presentant tres compositors d'estils diferents (romàntic, impressionista i argentí) mostraria més possibilitats del pedal. La idea era escapar del color específic que havien imaginat els compositors; Schumann va compondre pensant en el piano típic, però en l'època dels altres dos ja hi havia la intenció de buscar noves sonoritats.” L'altra idea del programa era trobar un conjunt de peces “que representessin una història, uns títols, unes imatges… Totes les obres permeten al públic fer-se una imatge i fan fluir la seva sensibilitat.” També Romero, com a compositor, tenia una imatge que proposar al públic perquè la fessin seva: “En el cas de Debussy volia una imatge una més etèria, flotant, un color diferent del que solem atribuir a Debussy. En Ginastera la imatge era més dura, seca. En Schumann simplement vaig voler descobrir la sonoritat, despertar noves sensacions, més que imposar-hi una imatge.”
A la pregunta per si li agradaria fer més concerts amb el piano híbrid, em respon que sí: “M’agradaria provar altres compositors. Tinc la sensació que n’hi ha del segle XX que s'adaptarien bé al so, a part de Debussy. Voldria experimentar amb Béla Bartók, Francis Poulenc… I, sobretot, vull compondre alguna cosa per a aquest piano. Penso que així podré aprofitar molt més el piano i la idea de Sergey. I més, si ell també continua buscant nous timbres (com ja fa).”
Li pregunto la primera imatge que li ve al cap quan sent el so de l’Hybrid Piano: “Em ve la idea d'un funàmbul caminant sobre la corda amb la seva barra, buscant l’equilibri just entre les ones i els timbres.”

La idea d’ACOUHYB li sembla prometedora: “El fet de poder explorar noves sonoritats sempre és benvingut en el món de la música. Rau a la base de l'evolució humana. Bach no va concebre les obres per al piano que toquem ara, per exemple, però hi queda molt bé. L’il·lumina d'altres maneres. Per què no fer el mateix amb altres compositors i altres sonoritats?”