16 abril 2021. Rafael Vargas ofereix un concert on va d'un piano a un altre i els fa sonar com si fossin tres. Amb un dels pianos afinat a la manera clàssica i l'altre com els acordions (a 1. 440Hz), amb el "Crazy Piano Timbre", improvisa una barreja de grans clàssics de jazz amb música clàssica i contemporània.
Parlo amb ell uns dies després, i m'explica com va anar tot. És difícil, però, parlar de la seva experiència al concert sense parlar de la vida sencera. "La música -diu- té a veure amb el coneixement personal, amb l'esperit."
Rafael Vargas de Prado és un pianista i compositor, situat al corrent anomenat Third Stream In, i amb el màster d’Interpretació de piano i Història de la música contemporània a París, amb Jean Pierre Dupuy. També està titulat en àmbits tan variats com la Neurociència, la Neuropsicologia, la Musicoteràpia i la Història de la música. Té cinc discos publicats, i imparteix classes de piano. Si escrivís l’article d’aquí d'un temps, probablement hi hauria d'afegir moltes coses més.
Ell i Sergey Gogolev (afinador i ànima del projecte) es coneixen des de fa temps. "Sergey sempre em perseguia", diu Rafael, i per fi el va convèncer per participar en el projecte. "Em vaig sorprendre molt", afirma el Sergey.
Un dia, el Rafa (em demana que l’anomeni així) va anar a casa del Sergey a provar un piano afinat amb el Crazy Timbre. "Vaig anar provant què funcionava i què no. No funcionaven les coses gaire tonals, com Mozart, però sí, per exemple, Bach, perquè és contrapuntístic, amb més dissonàncies. Les seves obres per a orgue contenen un munt de dissonàncies molt més modernes que les de diversos músics de segle XXI ... ".
Després va venir el concert. Just abans, van aparèixer els imprevistos. En arribar el Sergey, el Rafa li va dir que volia tocar amb dos pianos. Els tenien, però un estava desafinat, i el Sergey va haver d’afinar-lo quan quedava menys d’una hora per començar el concert. Van acabar amb cinc minuts de marge, quan el públic ja s’havia assegut.
"Fa un temps m'hauria enfadat i no hauria sabut què fer -confessa- però he après a veure les dificultats com oportunitats. Qualsevol dificultat és una oportunitat per aprendre, i tot el que aprenem ens enriqueix com a persones ".
El concert va ser meravellós. "La llàstima va ser no poder ajuntar més els teclats per poder tocar els dos alhora", es lamenta Rafael Vargas, "potser la propera vegada."
L'actuació va ser divertida en el sentit més exposat de la paraula. Vam poder presenciar a pianista saltant de cadira en cadira, d'un piano a un altre, a mitja peça, i barrejant els dos tipus de so, enriquint les harmonies i ressonàncies d'un piano amb l’altre...
I no només es van barrejar els pianos. A la presentació, Rafael Vargas ja va avisar el públic que la seva intenció era tocar totes les peces que hi havia al programa però sense seguir l'ordre.
Es van dibuixar diversos somriures sota les mascaretes en reconèixer les Variacions Goldberg enmig del que s'havia anunciat com a concert de jazz. I moltes altres obres. "Jo no sé el que és jazz, el que és música clàssica ... Jo sé el que és la música", m'explica el Rafa. Per a ell, la música ha de ser quelcom divertit. El jazz és avorrit si només fa que repetir-se. "A la música tot està bé, mentre sàpigues el que estàs fent."
Entendre el que es fa és, per a ell, l'aprenentatge real de la música. A partir d'aquí, el camí de cadascú és personal. Com a professor, diu, no vull que els alumnes facin el que faig jo: "Ja hi ha un Rafael Vargas, ells que facin el seu camí".
Així, cada acte musical esdevé únic, i la música és possible. Diu que el seu estil no és millor ni pitjor que la resta, però que a ell li agrada la barreja, recollir el que li ofereix cada autor i cada possibilitat. Què pot fer, per exemple, amb un Acoustic Hybrid Piano?
L’Acoustic Hybrid Piano li suggereix uns autors en particular. Per a ell, "la composició no és tant diversificar les coses com limitar-les. Fer un còctel amb tots els gustos no té mèrit, i té mal gust. Però si selecciones la barreja, si mesures bé... És estimulant. "
D'aquesta manera, Rafael Vargas pren dels autors que barreja no les seves peces senceres, ni el que van fer, sinó allò que no van fer, els ingredients que no li haurien permès utilitzar en improvisar en el "llenguatge d'ells". I d'aquí va treure els "còctels" que van deixar al públic bocabadat aquest 16 d'abril.
Quan li pregunto per l'experiència de tocar en un Acoustic Hybrid Piano, em respon que l'afinació càssica actual (a 4.40) la concebem com a normal, per epigenètica, només des del segle XX, i és occidental. Ens agrada per "epigenètica", és a dir, no perquè genèticament ens soni millor sinó perquè culturalment s'ha incorporat al nostre gust des de fa molt de temps. Però a l'Índia, a la Xina... hi ha altres tipus d'afinació.
Aquest concert va ser per a ell un experiment creatiu i n’està content. "Has de saber quan utilitzar un timbre i quan l’altre; hi ha harmònics diferents, colors diferents... La hibridació fa més complexa la situació. "
Finalment, la conversa deriva cap a una reflexió més vital. Per a ell, la música hauria d'abastar tots els àmbits de la vida, i la vida tots els de la música. Hauríem de voler saber sempre més, preguntar. Viure entre la interjecció al món i la perplexitat per les seves meravelles, i preguntar sempre el perquè de les coses.
Maldestrament, li pregunto el perquè del seu concert. "Jo vaig donar la meva visió, la meva manera de fer. Pot agradar o no, però és diferent, únic. Un artista, quan fa una cosa, parla de la seva visió, la seva vida, la seva experiència... Per a ell és divertit. S'ha de divertir fent les coses, o no les pot fer."

"El dia que vaig tocar, m'hauria agradat reivindicar que la música està present a tot arreu. Tot està fet de vibracions, per tant, tot és traduïble a música -els àtoms vibren en la nota re, per exemple-. La música afecta directament a les nostres emocions -fins i tot, millora la nostra salut física i psíquica!- i a la nostra felicitat. La música, doncs, té una veu i alguna cosa a dir, a reivindicar, quelcom profundament humà. La música no pot ser silenciada, o silencies l'esperit, les persones. La música és el que emana de l'esperit de les persones." Escoltem, doncs, música i vida.

Nadja Bas