David Llorens i Guillaumes i Kimhïyo Nakako expliquen el procés de composició de la peça Imatges estacionals i donen llum als seus significats.

“Imatges estacionals” es va estrenar el 23 de febrer d'enguany, en un concert de Musical Innovators amb l’Acouhyb. Segons explica en David Llorens, “la idea de l'obra va sorgir d'una proposta anterior, també basada en uns haikus que la Kimhïyo em va ajudar a entendre. Des de llavors vaig voler escriure una obra per a la Kimhïyo, sobre els haikus i en el seu idioma natal. Després, em vaig posar en contacte amb Musical Innovators, amb qui havia col·laborat en el projecte del piano Acouhyb, i de seguida van acollir el projecte.”
Així va sorgir la idea d'ampliar la gamma de sons de “Imatges estacionals” amb l’Acouhyb: “El següent pas va ser provar els fragments que ja havia escrit amb el so Crazy 0/4, ja que a l'escola tinc un piano de paret en aquesta afinació, i el resultat va ser que alguns fragments funcionaven molt bé, però no tota l'obra. Així i tot, el nou Acouhyb disposa de 7 sons diferents, així que no em vaig rendir i ho vaig provar en 0/1. Amb aquesta afinació, funcionava tota l'obra, per tant vam decidir utilitzar per primera vegada el so 0/1 com a principal en comptes de secundari.”
Per a afegir l’Acouhyb al concert, també van haver de convèncer la pianista Núria S. Leiva. El resultat va ser molt satisfactori: “no tan sols li va agradar tocar amb l’Acouhyb, sinó que ha estat la primera pianista que demana que el seu piano sigui afinat en aquest sistema per a poder acostumar-se al so i buscar la millor interpretació possible”.
ELS HAIKUS
La Kimhïyo ens explica una mica com es defineixen els haikus al Japó, per tal d’evitar caure en algunes generalitzacions occidentals a l’hora d'adoptar-los.
El haiku té regles substancials. Si no es compleixen, caiem en una altra modalitat anomenada “senryu”, que serveix pels poemes igual de curts que el haiku però que no en compleixen totes les normes, que són les següents:

1. Les síl·labes sempre han de seguir l’esquema 5-7-5.
2. Cal utilitzar una paraula que faci referència a l’estació de l’any, la “kigo” No serveix utilitzar el nom de l’estació directament. Fins i tot, hi ha llistes de “kigo” que serveixen d’inspiració, i sovint els professionals les memoritzen.
3. Res de sentiments. És una foto o una imatge que serveix de metàfora per evocar sentiments, però no pot fer servir expressions com “estic trist” o “m’he enamorat”.

Sovint, en els haikus compostos en idiomes estrangers, aquestes regles s’incompleixen. Per això, la composició del David fa una picada d’ullet sobre cada un dels aspectes.

1. El títol “imatges estacionals” remet a la definició real del haiku
2. El títol de cada cançó es correspon al “kigo” que apareix al poema escollit
3. La sonoritat de cada cançó evoca imatges i sensacions, com el cant de la cigala o el moviment del vent, de la mort...

Com que la composició es divideix en quatre estacions, va caldre un procés de selecció del haiku associat a cada una, que va anar de la manera següent.
Hivern
Tabi ni yande Em poso malalt a mig viatge
Yume wa kareno wo El meu somni, pel camp àrid (o “muntanya”)
kakemeguru Recorre per tot arreu.
El primer haiku que vam decidir va ser aquest. Sembla ser que, a la matinada del 9 d'Octubre del 1694, Basho estava al llit i va demanar a un deixeble que apuntés aquest haiku. Basho portava un mes malalt i, sense que ho previngués, aquest va ser el seu últim haiku. Va morir a Osaka, on es trobava de viatge, quatre dies després. Segons el diari d'un deixeble, havia fet aquest viatge a Osaka per mediar una disputa entre dos deixebles.
Anomenem “Jiamari” al fet que la primera estrofa tingui 6 síl·labes en comptes de 5. Un estudi dedueix que probablement Basho ho va fer expressament, ja que just després es va posar de moda fer “Jiamari” per a donar èmfasi a una paraula.
Primavera
Shibaraku wa Durant un moment curt
Hana no ue naru Estarà sobre les flors de Sakura
Tsukiyo kana La lluna de nit
Teníem clar que la primavera havia de tenir per “kigo” la “hana”, la flor de Sakura (cirerer), ja que és aquest arbre és el símbol més important pels japonesos.
Hana, que significa flor(s) en japonès, es converteix aquí en sinònim de les flors de cirerer, “Sakura” en el terme poètic antic. Les flors de cirerer floreixen a principis de primavera. Malgrat la seva bellesa espectacular, duren molt poc, i per això són el símbol de l’efimeresa de la vida o la bellesa.
Estiu
Shizukasa ya El silenci
Iwa ni simi iru Penetren a les roques
Semi no koe Les veus de les cigales (o de la cigala)
Per l’estiu vam agafar el poema famós en què Basho parla de la cigala, o les cigales (la llengua Japonesa no diferencia el singular i el plural. Si l’hagués compost a principis d’estiu, seria en singular, perquè en aquella temporada només se’n sol sentir).
Aquest haiku està inclòs a la crònica de viatge Okuno hosomichi, i per això tenim un escrit sobre el context en què el va compondre: “Hi ha un temple en alta muntanya, està molt retirat i hi ha molt de silenci. (…) És una muntanya feta per roques, no se sent res al temple, que està ben tancat. El panorama és tan silenciós que em va fer buidar la ment (o el sentiment).”
Tardor
Akikaze no El vent de tardor
Fukedomo aoshi Encara que ja està bufant, verds són
kuri no iga Les brotxetes de les castanyes

Finalment, vam decidir la tardor pensant en la combinació amb les altres. Volíem alguna cosa amb moviment i el tema del vent anava molt bé. Rèiem perquè, tot i ser un haiku del segle XVII, sembla que parli del canvi climàtic quan descriu una “tardor calenta”.
El haiku va ser escrit en 1691 que, segons sembla, va ser una any amb temperatures molt altes de tardor, i per això el fruit del castanyer encara estava verd (les castanyes s'assequen i cauen amb el fred). En japonès utilitza el color blau (“aoshi”) per dir que el fruit no està madur, com fem aquí amb el “verd”.
LA PEÇA MUSICAL
Després d’aquesta introducció, el David Llorens ens explica el procés de composició i les decisions que va prendre a l’hora d’adaptar els haikus:
La música de les imatges no guarda cap forma estructural amb els 3 versos de 5-7-5 síl·labes dels haikus. Cada una té una estructura diferent i, si la música ho requereix, els versos o les paraules es repeteixen, tot canviant el ritme del haiku.
Si bé les composicions es basen en l’harmonia occidental, totes elles contenen alguna característica de l’art musical japonès, ja sigui per les escales en què estan fetes (seria el cas de la d’estiu i la de l’hivern), perquè hi ha la utilització d’alguna melodia popular (com passa amb la de la primavera) o perquè hi ha característiques imitatives de la música Gagaku (com a la tardor).
Si bé l’obra és una sola peça, està dividida en quatre parts unides. En alguns casos, aquesta unió es dona a través del silenci, o “MA”.
“Hana”: flors de cirerer -en japonès, “Sakura”- (primavera)
Hi ha una llarga introducció la melodia de la qual està extreta de la cançó popular japonesa Sakura, sakura (Puccini va utilitzar el mateix tema a La Bohème), i sobre aquesta melodia s’hi superposen motius de la primavera de Vivaldi. Això em permet tractar la música de manera bimodal, ja que Sakura, sakura està en una escala japonesa, també anomenada “Sakura”, que té el color d’una tonalitat menor, i la primavera de Vivaldi té una tonalitat clarament major. Després, hi ha un passatge que imita el cant dels ocells i que també està inspirat en Vivaldi (aquest mateix passatge serà utilitzat després com a Coda de la peça).
La melodia del text també està inspirada en la cançó Sakura sakura. L’estructura consisteix a la repetició del primer vers dues vegades, seguit del segon, i això es toca tres vegades seguides amb diferents transports i acompanyaments del piano. El tercer vers només és canta un cop al final, just abans de la Coda (el cant dels ocells inspirats en Vivaldi).
“Semi”: cigala, o cigales (estiu)
Aquest haiku parla del silenci d’estiu només trencat pel cant de les cigales o la cigala. Per tant, comença amb un gran silenci (“ma”) i la melodia del haiku, basada en una escala japonesa, es canta sense acompanyament.
Aquest cop, es canta la lletra del haiku tota seguida i sense repeticions, tal com és el poema. Només a l’últim vers comencem a sentir el cant de les cigales, representat pel piano i que dura tot un extens interludi sobre acords (fets en la mateixa escala pentatònica japonesa). Quan s’acaba l’interludi, en forma de coda, torna a sonar la melodia del haiku amb algunes variacions, altre cop sense acompanyament i amb només alguns tocs de les cigales.
“Akikase”: vent de tardor (tardor)
En aquesta imatge, el piano fa uns arpegis inspirats amb l’harmonia de la música litúrgica japonesa Gagaku que representen el vent, i sobre aquesta atmosfera la veu va cantant el text del haiku de manera lliure, repetint les paraules i anant endavant i enrere sobre el primer vers de 5 síl·labes.
Una segona melodia que contrasta amb la primera introdueix el text del segon vers, que interpreten (també jugant amb les paraules) el piano i la veu a l’uníson, però hi ha petites variacions melòdiques i rítmiques entre tots dos instrument, com si fos una improvisació en què s’anessin perseguint. S’hi imita el funcionament dels instruments melòdics d’una formació instrumental japonesa, que insereixen petites improvisacions i canvis en la melodia repetida als moments amb uníson.
El tercer vers es diu un sol cop, recitat, al final, i just amb l’última síl·laba els arpegis inicials del piano (el vent) tornen a arrencar, i la cantant repeteix la melodia del principi, però articulant tan sols les dues primeres síl·labes del primer vers.
En aquesta part utilitzo l’escala cromàtica de dotze notes, escala també utilitzada en la música tradicional japonesa, si bé és cert que, per una oïda acostumada a la música occidental, sona musicalment com una escala pentatònica amb ornaments i petits ornaments cromàtics.
“Kareno”: el camp àrid (hivern)
Aquesta va ser la primera part que vaig compondre, quan encara estava experimentant amb els modes japonesos i no tenia gaire clar el rumb que agafaria l’obra.
Inicialment, tota la obra havia de consistir en les tres frases del haiku musicades, amb una petita introducció del piano. Quan ho vaig enviar a la Kimhïyo, però, ens van sorgir dubtes. No teníem clar que les peces tan curtes poguessin ser accessibles pel públic occidental, així que vam prendre la decisió de repetir el text del haiku 3 vegades. Això va fer que canviéssim el nom de la composició de “4 haikus estacionals” a “Imatges estacionals”.
Un altre problema fou el temor de la Kimhïyo que el piano li tapés la veu, ja que la melodia està escrita en el seu registre greu. Per aquest motiu, i sumant-hi que la primera interpretació que va fer amb veu sola sense acompanyament em va encantar, vaig decidir que la veu sonaria sola després de la introducció pianística, i que el piano entraria després per fer un petit interludi i, llavors sí: que la veu tornaria a contar la melodia, aquest cop més aguda i amb algunes variacions, amb acompanyament pianístic. Després d’això, ve a la peça un llarg silenci i la melodia es torna a repetir a un registre greu, una mica variada i sense acompanyament del piano, que només intervé per ressaltar l'última nota.
El diàleg entre la tradició occidental, la catalana i la japonesa, que a més inclou les múltiples possibilitats sonores de l’Acouhyb, és molt present en tota l’obra, i esperem que el públic pugui gaudir-ne!