Aquest dijous 4 de novembre, el pianista maltès Stefan Cassar omplia una de les sales de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Barcelona amb Debussy, Chopin, Ravel, Lizst, Saint-Saëns i Rachmaninoff passats pel so del piano ACOUHYB.
Stefan Cassar va conèixer el projecte Acouhyb a través d’altres músics, i es va posar en contacte amb en Sergey. Explica: “aquest sistema és únic i molt especial. No és el primer cop que es canvia l’afinació d’un piano, és clar, però aquest té uns colors molt particulars que em permeten ampliar la paleta”. En Sergey va convidar Stefan Cassar a venir a Barcelona i provar el piano. “Era el primer concert que feia a Barcelona –diu Cassar–. Vaig poder tocar el piano abans del concert, però és molt ric i té moltes possibilitats. M’agradaria seguir trobant-hi colors”.
Per Cassar, una de les tasques més importants de l’artista és la d’ampliar la paleta de colors. “Per això vaig interpretar tants tipus de compositors”, comenta. “Cada compositor té el seu color i és interessant quan es posa en qüestió perquè l’instrument canvia.” Per això va triar compositors del XIX i el XX i peces escrites específicament per piano. “Té a veure amb les imatges. Per això vaig triar l’impressionisme francès, com Ravel, que recrea imatges, i et permet crear tota una atmosfera. O Debussy, basat en colors. Vaig pensar que seria interessant provar d’interpretar Debussy sense destruir-ne les línies ni el fraseig, i utilitzant el màxim de colors per pintar la peça.”
El fraseig particularitzat de Cassar va ser una de les coses que el so de l’ACOUHYB no va canviar. “Has de seguir el fraseig del compositor, però també l’has de viure. Vull fer el que diu el compositor, però vull que entri en mi i que es torni natural, per mi i per qui m’escolta. No crec que tots els intèrprets arribin a la mateixa conclusió. Quan hi dediques temps, t’adones que la manera de respirar la peça i sentir-la ha de semblar lògica. Treballo molt la textura, les melodies internes...”. Com si pintés un quadre. Stefan Cassar destaca la idoneïtat de la Casa Llotja per un espectacle així; un lloc que remet al segle passat, ple de quadres i decoracions, de colors, passadissos i sales.
El piano ACOUHYB és “una manera nova d’enriquir la paleta”, segons Cassar. Quan descobrim un nou so, es desplacen les categories de bo o dolent; l’important és la novetat. Sempre hi haurà aquells a qui agradarà i aquells que es tancaran. És com quan sents una gravació; quan escoltes Rachmaninoff tocant el seu piano, el sents realment a través del color del gramòfon. A mi m’agraden molt les gravacions. Penso que s’ha de diferenciar l’arquitecte de la música i la qualitat del so, i poden sumar-se”.
“Jo no estic enganxat al meu piano; m’agrada tocar-ne d’altres. Sempre he trobat emocionant ser sorprès per l’instrument. Cal tenir una imatge del so que vols, però està bé adaptar-la al que et permet el nou piano. Tampoc no vull que soni igual cada cop. Amb l’Acouhyb això millora. No tindràs el so d’un Steinway, però tens una cosa més íntima. És un piano que sona com si estigués desafinat, però ho està. Sona tímid, íntim, tendre, com un piano antic, com una gravació. Tens això, però no ho pots explicar a qui vol un so net i clar. És un material nou, i m’agrada, perquè ho posa tot en qüestió i obliga a repensar la música”.

Stefan Cassar ja planeja tornar el maig i el novembre a regalar-nos nous colors amb el piano ACOUHYB. “Aquest era el primer cop que el tocava, per tant, no hi estava gaire familiaritzat. Em va agradar quedar-me amb la sensació que tenia molts més colors per utilitzar. El pròxim cop, voldria provar alguna cosa més demoníaca. Alguna cosa que creï un so amb més matèria. Peces que demanin aquest bell so metàl·lic i una atmosfera més íntima.”